Muntanyes màgiques II: Descobrint noves sensacions al Breithorn, 4164m

“Respirar és un acte reflex, però quan et falta l’aire te n’adones de la importància de respirar…”

Féia 9 dies que havia aconseguit pujar i baixar de la Pica d’Estats (3143m), el seu primer tres mil, quan vam arribar a Chamonix després de deu hores de viatge… Ell volia anar més amunt i aconseguir pujar i baixar un quatre mil…

“L’home (i la dona, afegiria jo) mai sap del què és capaç fins que ho intenta”

                                       Charles Dickens

Però el nostre viatge no només es centraria en el quatre mil, sinó de poder gaudir, palpar i impreganant-nos dels paisatges dels Alps. Així que ens vam proposar de visitar i caminar per cada racó de la Vall de Chamonix. El fet d’estar varis dies a més de tres mil metres ens ajudaria per l’aclimatació.


Vam descobrir llocs preciosos, contemplant sempre el Mont-Blanc (4810m), i veure de ben aprop grans blocs de gel (seracs) que, amb el canvi climàtic, van retrocedint…


Li vaig dir a l’Arnau: “contempla bé aquests seracs… Potser quan siguis gran ja no hi seran”. Amb el silenci s’escoltava com s’anava desfent el gel. Fins i tot vam veure una allau. “Que trist que no hi hagi aquest mar de gel”, em va dir… “És el què passa quan entre totes i tots destruïm el planeta” li vaig contestar…

Caminar per aquests paratges no té preu…

“Si no escales la muntanya mai podràs gaudir del paisatge”

                                        Pablo Neruda

I va arribar el 16 d’agost on, si ho aconseguíem, culminaríem el repte que es va proposar l’Arnau: fer un tres mil i un quatre mil. 

La nit anterior va ploure. A les tres del matí ens aixecàvem i pujàvem al cotxe per encarar dues hores i mitja de viatge fins a Zermatt. Tot i així vam poder dormir al cotxe… Amb les lleganyes als ulls vam arribar a Täsch, l’últim poble on es pot arribar amb cotxe amb combustible. Pugem amb taxi fins a Zermatt i d’allí al telefèric…

“Mama, on van a esquiar si és estiu?” Hi havia una gran cua d’esquiadors… La veritat és que es féia extrany veure gent per anar a esquiar al mes d’agost… “Al Klein Matterhorn es pot esquiar tot l’any”

El sol ja féia acte de presència quan, dins del telefèric, vam poder contemplar la majestuosa muntanya del Matterhorn (4478m)… És considerada una de les dues muntanyes més boniques del món. Fa dos anys, quan hi vam anar, no el vam poder veure perquè estava núvol, però ens vam endinsar en les històries que vam descobrir al seu museu…

Quan vam arribar a dalt al Klein Matterhorn, ens vam posar els grampons, cinturó, corda i piolet… I, en fila, anàvem tots lligats!! Tot estava cobert de neu… Es veu que va nevar la nit anterior i es veia molta acumulació de neu al cim…

Vam començar a caminar pel glaciar: un mar de neu!!! I vam començar a veure unes escletxes… “Quins forats més grans” va dir l’Arnau… “Per això anem lligats, per no caure aquí a dins” li va dir la meva parella.

I vam començar a pujar… A mesura que anàvem pujant costava més omplir els pulmons… I vam arribar a la cota quatre mil… L’Arnau, que anava davant meu, es va girar i em diu tot preocupat “Mama, no puc respirar!!!” 

Es va angoixar molt, era una nova sensació per a ell… I per mi també!! Vam parar… “Te’n recordes que a l’escola vau parlar que a major alçada, disminuïa l’oxígen? Doncs és això…” La meva parella va afegir: “Ara has d’anar respirant a poc a poc i tranquil·litzar-te, perquè el teu cos s’adapti a la falta d’oxígen… Si t’angoixes malgastaràs aire… Només queden cent metres!!!”

I així va ser, vam caminar els últims cent metres a “pas de processó” per anar respirant tranquil·lament… I vam fer cim!!! Jo em vaig quedar sense veu… Vam fer un esforç titànic en adaptar-nos a la manca d’oxígen… La sensació era que respiraves, però els pulmons no s’omplien del tot… Però molt contents d’haver superat el repte que tan havíem lluitat per aconseguir-lo…


“Com més gran és l’esforç, més gran és la glòria”

                                        Pierre Corneille

I la baixada, va ser molt ràpida… A mesura que baixàvem de cota la respiració va millorar molt i vam baixar la mar de bé!! Fins que vam arribar al glaciar… Es va fer etern… Ja havíem fet el cim i estàvem cansats… Les forces conençaven a fallar…



“L’existència és esforç, és desig, és dolor.”

                                        Giovanni Papini

Respirem cada dia, com un acte reflex, i sovint no li donem importància fins que falta l’aire… Com totes les petites accions quotidianes, que no hi donem importància fins que no hi són. És el què va aprendre l’Arnau… A valorar les petites coses i accions de cada dia…

A més, davant d’una sensació totalment desconeguda com la de faltar l’aire, va controlar la respiració i va dominar la situació!!

Només experimentant s’aprèn!!!

“Deixa que l’instint guiï els teus passos… Ell et portarà allà on desitges”

                                              Kilian Jornet

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s