Muntanyes màgiques I: La il·lusió de pujar a la Pica d’Estats, el sostre de Catalunya

“Qui vol fer una cosa troba sempre un mitjà, qui no vol fer res troba sempre una excusa” 

                                        Proverbi àrab

Hi ha muntanyes màgiques que et captiven pel seu magnetisme… Hi ha muntanyes màgiques que et captiven per la il·lusió i l’esforç de pujar-hi.


Lluitar per aconseguir un objectiu

Estàvem els tres al tros de l’avi ajudant-lo a lligar les tomaqueres… La meva parella i jo comentàvem d’anar un cap de setmana a Àreu amb uns amics… Ells pujarien a la Pica d’Estats i jo i l’Arnau ens quedaríem al poble… De sobte l’Arnau ens talla i ens diu “Per què no puc fer la Pica?” La meva parella i jo ens vam mirar amb cara de sorpresa… El vèiem “petit” per pujar aquesta muntanya en un dia… 

Vam donar per fet que ell “no podia” perquè era “petit” sense consultar-lo… Féiem els plans però sense tenir-lo en compte…

“Vols pujar-hi? Pensa que la Pica és una muntanya molt dura” li va dir la meva parella (ell hi ha pujat set vegades i sap del què parla…) “Vull pujar-hi per veure tot Catalunya d’allí dalt”

La il·lusió mou muntanyes, i ,mai millor dit, aquesta il·lusió el va empènyer per lluitar per un objectiu… 

Durant un mes i mig ens vam preparar físicament, ja que psíquicament ens sobraven les forces: cada sortida que féiem era una escala on pujava l’Arnau… S’ho va prendre molt a consciència… 



L’última setmana abans de pujar tocava descansar… Tot i que l’Arnau continuava al Campus de futbol… El dilluns ens truquen que s’havia fet mal a l’entrenament… Quan el vaig anar a buscar, entre llàgrimes em va dir: “ara no podré pujar a la Pica”… Tot l’esforç, tota la il·lusió s’ensorrava… Vam anar al metge i ens va dir que tenia el tendó inflamat a causa del cop, havia de fer repòs… Anava coix…

Però la vida no és un camí planer, i quan caus t’has d’aixecar… Una lliçó que l’Arnau ha après: si vols aconseguir un objectiu, lluita per ell!!! I així va ser, va fer repòs i cada dia anava millorant… Però tenia poc temps de recuperació… Tot i així va arribar el dia i ja no anava coix…

Pugem a la Pica: la culminació de l’esforç


I si, va arribar el 30 de juliol… Ens vam llevar a les 3 de la matinada i a 2/4 de cinc del matí començàvem a caminar… Teníem per endavant unes 16 hores de ruta!!!

Vam sortir amb els frontals… “Quantes estrelles hi ha al cel” em va dir l’Arnau… Un entorn privilegiat i sense contaminació lumínica, l’espectacle de nit estava assegurat… I tan assegurat que vaig veure una bola de foc al cel (semblava un cometa o un meteorit)… Havia vist pluja d’estrelles però mai res semblant al què vaig veure aquella nit…

Amb el grup hi havien altres nens més grans que l’Arnau i ell anava al capdavant i amb un pas molt lleuger… La meva parella els anava parant perquè guardéssin forces però la il·lusió els embriagava…

Vam veure la sortida del sol entremig de dos estanys: el del Sotllo i el d’Estats… L’Arnau va poder comprovar el què mesos endarrere va estudiar a medi: quan surt el sol és quan hi ha la temperatura més baixa…

I vam seguir pujant i baixant, passant per darrere la neu i trepitjant-la… “Encara hi ha neu?”, em diu… “Quan es van extingir els dinosaures, tot estava cobert de glaç… Aquestes glaceres són les restes d’aquella època…” li responc… “Així ara trepitjo la neu que van trepitjar els dinosaures…”



I ell al capdavant… A mi les forces es començaven a apagar… Ell, la il·lusió el feia tirar endavant… Fins que vam fer cim!!! El seu primer 3000 i el meu també!!! Un moment màgic i emotiu… El món als nostres peus… L’Arnau irradiava felicitat!!! Tot l’esforç havia valgut la pena… Havia aconseguit el seu objectiu!!!

Però ara tocava baixar… La meva parella i jo ens pensàvem que l’Arnau li costaria baixar… Que pujaria per la il·lusió i un cop aconseguit l’objectiu li agafaria el “baixón” … Però no va ser així… Ell al davant amb els altres nens rient i comentant la jugada…

A qui li va agafar el “baixón” va ser a mi, on el genoll em va jugar una mala passada… Però si el cap vol, les cames segueixen… I així vam baixar… Ell rient i jo coixejant… Altre cop, vam donar per fet que li costaria pel fet de ser “petit”….

Pica d’Estats (3143m), 16 hores, 26km i 4084m de desnivell acumulat…

A part de la satisfacció d’haver aconseguit pujar i baixar el cim més alt de Catalunya, l’Arnau ha après una gran lliçó de vida… 

No hi ha camins planers ni et regalen res… Si vols aconseguir un objectiu has de lluitar per ell… Costi el què costi…

I per nosaltres també hem après a no donar res per fet ni a posar barreres a la seva il·lusió… Si ell vol, pot!!!

Puc confirmar que l’Arnau es troba a l’etapa dels exploradors, segons D. Sobel… El món que fins ara coneixia se li ha quedat petit i vol arrencar el vol en busca de noves experiències i nous reptes… Ara, vol aconseguir pujar i baixar un 4000 (Breithorn, 4164m) i nosaltres l’apoiem al 100%!! Ja veurem si l’aconseguim!!!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s