REFLEXIONS SOBRE LA PONÈNCIA DE HEIKE FREIRE….
Vaig descobrir la Heike Freire en unes jornades de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i em va encantar!!! Va posar paraules i bones explicacions al què penso i sento en relació amb la nostra relació natura…
“En esta cultura, la naturaleza es algo que está presente continuamente y de puro estar ahí que no le prestamos atención.” Heike Freire
Com diu un proverbi noruec “no hi ha mal temps sinó una mala equipació”.
Plou?? Botes i a xafar tolls!!! Neva? Equipa’t i a jugar a la neu…
Encara recordo la primera vegada que vam anar a xafar tolls amb l’Arnau… Hi vam anar amb un amiguet i hi havia un toll molt gran… Anaven ben equipats i el seu amic va entrar al toll, va relliscar i va caure a dins… L’Arnau no s’ho va pensar dos cops i s’hi va llençar com si es tractés d’una piscina… Vam riure tots plegats!!! Vam anar a casa i es van dutxar tots dos… Aquesta annècdota encara la recorden! I han passat molts anys!
El tema dels refredats i malalties per “culpa” del fred és el tema estrella
Moltes vegades m’han dit que per a què anem a la muntanya si fa molt de fred, o per a què el meu fill juga a futbol camp en comptes de jugar a futbol sala on estan més calentets…. Heike Freire ho diu ben clar: segons estudis científics els virus dels refredats es proliferen més en espais tancats i en temperatures altes… Quantes vegades hem sentit el refrany “El fred ho mata tot”. Quan més en contacte estan amb el fred i a l’aire lliure, el seu sistema immunològic es va fent més fort…
Quan l’Arnau era petit “el tapava” massa. Jo sóc més fredolica i ell calorós. Li recordava que es posés la jaqueta, li posava gorro i bufanda. “Tinc calor”, em deia i jo li recriminava “no pots tenir calor perquè som a l’hivern i fa fred”. Tenim el concepte de que a l’hivern fa fred i s’ha de tapar. Fins que un dia, mentres esperàvem els Reis, l’Arnau, tapat amb jaqueta, gorro, bufanda i guants corria per la plaça fins que vaig poder veure que per sota el gorro li queien les gotes de suor. Va ser llavors quan vaig veure clar que ell tenia la seva pròpia sensació de fred. Així que li vaig començar a “fer cas” sobre les seves pròpies sensacions. Ell ha après a regular-se en relació amb el fred. Pot estar jugant a ple hivern al carrer o a la muntanya sense jaqueta. Molts es posen les mans al cap, però ell és conscient que quan corre té calor i sua i, per tan, es destapa… Quan acaba es tapa. Tal com fem nosaltres.
Els perills?
A la vida n’hi ha molts de perills i obstacles que un mateix ha de superar. Si no donem oportunitats ni deixem fer, tampoc sabrem on són els nostres límits.
Sempre he explicat que l’Arnau de petit va caure del tobogan. Va perdre el plor i acte seguit va perdre, durant uns segons, el coneixement. Després va venir el meu trauma… No el deixava pujar ni als tobogans ni a grans alçades… El resultat, que no sabia pujar! En uns dies començava P-3 i allà hi havia un tobogan, i jo no hi seria allà per “protegir-lo”. Va ser llavors quan em vaig adonar que el fet de “protegir-lo” li estava tallant les ales, li estava transmetent la meva por i no tindria eines per gestionar-ho tot sol. Així que, el vaig deixar fer, amb molt mal de cor per part meva, perquè pogués anar aprenent a pujar i baixar solet. I així va ser… Això si, el meu trauma va costar molt de marxar…
Sobretot… No t’embrutis!!!
I el tema d’embrutar-se… És veritat, com diu la Heike, que estem a l’època de les rentadores, llevataques i sabons miraculosos i pretenem que les nenes i nens juguin i no s’embrutin… La meva iaia em deia: “i què faríeu si tinguéssiu que anar a rentar la roba al riu com vaig fer jo? Ara ho teniu molt fàcil” i tenia tota la raó.
Totes i tots recordem amb molta tendresa les nostres vivències de quan érem petites i petits: fer cabanes, jugar a fer pastetes, pujar als arbres…
El què passa és que ens fem grans i ens en oblidem, ens carreguem de manies i alguns permeten que les nenens i nens descobreixin la natura a través d’una pantalla: així no passen fred, no s’embruten i no es posen en perill…
Aquí us deixo l’enllaç de la ponència de Heike Freire… Hi ha un vídeo de la ponència que dura 19 minuts, però val la pena!!!
Créixer naturalment 